La directora i guionista Coralie Fargeat s’ha colat en la secció oficial amb un desmesurat film de terror a partir dels perills de la tirania del culte publicitari a la imatge de la joventut, ‘The Substance’. La cineasta francesa ha deixat en estat de xoc al festival de Canes amb aquesta proposta coproducció en anglès entre Anglaterra, França i Estats Units. I això ho ha aconseguit després d’un contundent debut amb ‘Revenge’ (2017), film guanyador del premi a millor direcció i premi Citizen Kane a la millor direcció novell al Festival de Cinema de Terror de Sitges. Coralie Fargeat es serveix d’una premissa genuïna de la ciència-ficció, la divisió cel·lular, que permet reproduir una versió millorada d’un mateix a partir de l’original.
La protagonista de ‘The Substance’ és Elizabeth Sparkle (Demi Moore), una cèlebre actriu que ja té la seva estrella en el passeig de la fama e Hollywood, i que ara en l’edat madura condueix un exitós show televisiu d’aeròbic. Aleshores començarà l’ocàs i l’oblit d’Elizabeth quan el cap de la cadena televisiva, Harvey (Dennis Quaid), un executiu grotesc i de mal gust, l’acomiada per buscar una dona més jove, espectacular i sexy pel programa. Una dolguda Elizabeth descobreix per atzar després d’un ingrés hospitalari per un accident de trànsit a l’estranya organització ‘The Substance’ que a través dels seus productes et garanteix fabricar-te la teva pròpia versió millorada. El tractament és un èxit i Elizabeth es transforma en Sue (Margaret Qualey), cridada a ocupar gràcies al seu físic perfecte la vacant d’Elizabeth i rellançar el programa. En aquesta etapa, la versió millorada i la versió madura han de conviure de forma alternativa. Però l’ambició desmesurada per la fama i el reconeixement de Sue provoca l’abús de les dosis del tractament amb conseqüències devastadores.
‘The Substrance’ aprofundeix la sacsejada oberta en la secció oficial de Canes per la Palma d’Or a ‘Titane’ (2021, Julia Ducournau). I ara Coralie Fargeat proposa una sagnant reflexió sobre la dependència de la imatge pública amb un pacte fàustic a través d’un medicament que garanteix l’eterna joventut. El resultat és una boja i demencial sessió de body horror i cinema gore a partir principalment del motiu de l’escissió personal, la dualitat irreconciliable i competitiva entre la plenitud juvenil i el declivi de l’edat madura. Es fàcil detectar temes del cinema de David Lynch o David Cronenberg igual que el final apoteòsic de la pel·lícula recorda el bany de sang venjatiu de ‘Carrie’ (1976, Brian de Palma), adaptació d’un primerenc relat d’Stephen King. Una pel·lícula brutal que permet posar en valor també el talent de Margaret Qualey, actriu present en competició amb un altre títol contundent i complementari al de ‘The Substance’ com és ‘Kinds of Kindness’ ‘de Yorgos Lanthimos. La resta del repartiment el composen Hugo Diego García, Gore Abrams, Matthew Géczy, Daniel Knight, Phillip Schurer i Olivier Raynal.
Kevin Costner retrata amb elegància l’epopeia americana
Kevin Costner, l’actor i director de l’oscaritzat ‘Bailando con lobos’ (1990), ha presentat a Canes, fora de competició¡, el primer capítol de la seva epopeia western ‘Horizon. An American Saga’. El director d’Open Range’ (2003) retorna al western amb aquest projecte personal ambiciós conformat per quatre parts i que ha coescrit juntament amb Jon Baird. L’actor, productor i director Kevin Costner es reserva per a ell un dels principals papers d’aquest fresc històric al costat d’un extens elenc conformat per Sienna Miller, Abbey Lee, Ella Hunt, Hayes Costner i Jena Malone. Costner recupera en aquest primer episodi tota l’èpica de la colonització americana fins a l’esclat de la Guerra Civil a través de múltiples personatges, històries alternades i diverses localitzacions.
La idea central de la pel·lícula és un pasquí publicitari que estimula als pioners incauts a viatjar a l’Oest a l’assentament ‘Horizon’ i que es troba en territori dels indis apatxe. És un nom que dona títol a la sèrie i alhora és un element definitori del gènere, imatge gràfica de l’esperança associada als espais oberts de possibilitats de futur. Costner fa un compendi complet de tots els motius emblemàtics del gènere western al voltant d’aquesta història col·lectiva americana. Ens trobem amb el sorgiment dels nous assentaments, les caravanes dels pioners, els aborígens americans, les matances de colons o d’indis i la violència en totes les seves formes. Una representació de la tragèdia d’un país construït sobre la violència i el dolor i que no descarta el costat més melodramàtic de les històries íntimes, de parelles o familiars. Costner ens deixa un molt bon regust de cinema clàssic, amb una realització sòlida i mesurada, que destaca per una posada en escena elegant.
Serebrennikov vol copsar les diferents cares d’Edouard Limonov
Kirill Serebrennikov retorna a competició a Canes per quarta vegada després de ‘Leto’ (2018), ‘La fiebre de Petrov’ (2021) i ‘La mujer de Tchaikovski’ (2022) amb la coproducció hispano-francesa-italiana ‘Limonov. The Ballad’. Es tracta d’una adaptació cinematogràfica d’una novel·la d’Emmanuel Carrère, amb guió d’ell mateix, Ben Hopkins i Pawel Pawlikovski, sobre l’agitada i controvertida vida del poeta rus Edouard Savenko, més conegut com Edouard Limonov (Ben Wishaw). Figura polifacètica que Serebrennikov intenta copsar sense massa encert en totes les múltiples facetes al llarg dels anys. Figura controvertida, entre la dissidència i l’oficialitat russa, que volia ser poeta a la seva ciutat natal a Ucraïna mentre treballava a les mines fins a escriure diversos llibres mentre recorria el món vivint en diferents ciutats com Moscou, París o Nova York on va exercir diferents oficis, com majordom o viure al carrer.
Més enllà de la seva faceta d’escriptor, Limonov va esdevenir un revolucionari quan va tornar a Rússia als anys 90, fet que li va comportar empresonament i deportació a Sibèria, per acabar els seus dies lluitant amb els nacionalistes russos a la regió del Donbass abans de la invasió russa d’Ucraïna. Més que una balada, com el seu títol apunta, la pel·lícula és una desordenada fanfàrria amb un actor Ben Wishaw sobrepassat pel personatge però que té seqüències espectaculars com un pla-sequència que retrata tota la dècada dels anys 80 amb Limonov saltant entre diversos escenaris que representen conflictes i personatges de la dècada. Una dècada que acabaria amb la caiguda del Mur de Berlin i la desfeta del règim soviètic de la URSS i l’inici de la perestroika amb Gorvatxov. El cineasta rus insisteix molt en la seva relació amorosa convulsa i apassionada amb Elena (Viktoria Miroshnichenko)
Article: Joan Millaret Valls
entrevistalia 