Nou anys després de l’esdeveniment mundial de l’estrena de l’espectacular ‘Mad Max: Fury Road’ el director i productor australià George Miller visita de nou el Grand Théâtre Lumière de Canes per presentar una nova entrega de la visceral i adrenalítica saga ‘Mad Max’, ‘Furiosa: A Mad Max Saga’. George Miller ja és un habitual de Canes ja que va formar part del jurat del Festival de Canes el 2016 en motiu de la 69a edició mentre que l’any 2022 presentava una estranya pel·lícula en format de conte i fora de competició, ‘Tres mil años esperándote’, amb Tilda Swinton i Idris Elba. George Miller ha creat una mitologia pròpia, conformada per cinc entregues, una nissaga nascuda el 1979 amb una primerenca ‘Mad Max’ on s’explotava un mon apocalíptic i distòpic on els supervivents es mataven pels escassos recursos, especialment el petroli. A ‘Furiosa: A Mad Max Saga’, producte de la casa Warner, ha estat escrita pel mateix G. Miller i Nico Lathouris i s’ha d’entendre com una preqüela.
En aquesta ocasió, Anya Taylor-Joy es fica en el paper principal de la nova heroïna de la saga, Furiosa, una jove venjativa i guerrera després de ser segrestada de petita per la banda liderada per un despietat i inhumà Dementus (Chris Hemsworth). Una epopeia rugent, salvatge i desfermada que compta amb seqüències espatarrants, especialment les que tenen a veure amb els atacs al comboi de transport conduit per Pretorià Jack (Tom Burke) amb escamots de protecció de guerrers suïcides pintats de blanc. Una cinta pletòrica d’imaginació, de fantasia desbordant, amb personatges inimaginables i artefactes delirants que conformen una iconografia incombustible. Una turboaventura en la motosfera, un mon desèrtic i arenós on les motos son els cavalls del Far West. Un món de ferralla, benzina, aigua, pols, rovell, òxid i armes. Una pel·lícula imbuïda dels colors de l’arena del desert, com una gran tempesta de sorra, i una experiència cinematogràfica prodigiosa. En el repartiment trobem, també, Elsa Pataki com el general Vulvalini/Mr. Norton.
Enèrgic debut d’Agathe Riedinger
L’única participació d’un cineasta debutant en la secció oficial ha anat a càrrec de la directora Agathe Riedinger amb la producció francesa ‘Diamant Brut’. Aquest primer llargmetratge, escrit per ella mateixa, parla d’una jove de 19 anys, Liane (Malou Khebizi), que viu amb la mare i la germana petita en una família pobre. Liane viu obsessionada pel físic i una idea molt concreta de la bellesa sota l’influx de les xarxes socials i la seva màxima aspiració es convertir-se en una influencer i participar en un reality televisiu que li donarà diners i celebritat. Aquesta és la seva fita en la vida, el camí de l’ascens social a través de les aparences i la banalitat, inquietud compartida, d’altra banda, per molts joves. La cineasta no prejutja mai a la protagonista, tampoc vol fer un film sobre l’alienació, l’esclavatge, la dependència de l’exposició pública en les xarxes, refusant l’abordatge de la complexitat d’aquest tema apuntant altres qüestions com la hipersexualització de la dona.
La cineasta fa un retrat directe, viu i proper d’aquesta jove obsessionada amb la telerrealitat que no fa cas de les atencions d’un noi treballador del barri enamorat d’ella i tampoc dels consells de la seva mare separada que li retreu aquesta vida buida. Liane, una jove decidida a obrir-se camí a la seva manera, és com una Barbie de caràcter de la banlieue francesa. ‘Diamant brut’ és un enèrgic i prometedor debut d’una nova cineasta que ofereix molts bons moments de cinema amb l’ajut d’una fotografia saturada. Unes maneres que poden recordar el cinema urgent en els marges de la societat de la cineasta britànica Andrea Arnold. Completen el repartiment Andréa Bescond, Alexis Manenti, Idir Azougli i Ashley Romano.
La infanticida danesa
D’altra banda, el cineasta d’origen suec Magnus Von Horn competeix amb una magistral coproducció de Dinamarca, Polònia i Suècia ‘The Girl with the Needle’. La tercera pel·lícula del director dels films ‘The Here After’ (2015), presentada a la Quinzena dels Cineastes de Canes, i ‘Sweat’ (2020), seleccionada en l’edició no materialitzada l’any de la Covid, és un film danès rodat en un una extraordinària fotografia en blanc i negre, molt contrastada i que juga amb els clarobscurs. Ambientada a la Copenhaguen de 1918 sobre una dona obrera i desvalguda, Karoline (Vic Carmen Sonne), que sembla redreçar la seva vida quan manté una relació amb el cap de la fàbrica tèxtil on treballa. Però després el film vira ves l’horror quan després de quedar embarassada i frustrar-se el matrimoni previst ha de donar en adopció la seva filla a una dona amable, Dagmar ( Trine Dyrholm), que abans l’havia ajudat. Molt més tard descobrirem a través dels ulls de Karoline que Dagmar en realitat és una infanticida mentre es fa passar per donar caritativa que cobra diners per entrega els nens no desitjats a famílies d’acollida.
I és que el film s’inspira en el cas real d’aquesta assassina danesa de nens. Però el clima d’espant ja s’apunta en unes imatgers inicials d’uns rostres sobreposats i distorsionats, imatges del grotesc i de la pertorbació. La banda sonora també té un relleu especial ja que està feta de sons industrials i sonoritats torbadores que creen malestar. La realització resulta meravellosa amb plans precisos i cuidats, sovint angoixants, estones herència de l’expressionisme. Un enfoc artístic gens preciosista fruit del treball excepcional del fotògraf Michał Dymek, responsable de la fotografia de ‘Cold War’ (2018, Pawel Pawlikovski). La pel·lícula es va poblant de monstres, com el marit desaparegut i desfigurat que torna de la guerra o la revelació de la vessant criminal de la persona a qui ajuda. Un conjunt d’ingredients que, sumat a una sèrie d’addiccions dels personatges, l’entorn de barraca de fira de circ en altres passatges, que transmeten les atmosferes més terribles i dessassossegadores del cinema de i David Lynch, especialment ‘Eraserhead’ (1977) o, també, ‘L’home elefant’ (1980). Un film magistral, no exempt de polèmica, però que esdevé una de els propostes més reeixides del que portem de certamen.
Article: Joan Millaret Valls
entrevistalia 