Yorgos Lanthimos retorna a Canes amb ‘Kinds of Kindness’ després de la multipremiada ‘Pobres criaturas’, reconeguda amb 4 premis Oscar. Es tracta de la quarta pel·lícula a concurs a Canes de Yorgos Lanthimos, de nou al costat del seu inseparable guionista Efthimis Filippou. La profitosa relació de Lanthimos amb Canes ja ve de lluny ja que amb ‘Canino’ (2009) va guanyar el premi de la secció Un Certain Regard; la seva primera pel·lícula en anglès, ‘Langosta’ (2015), va ser guardonada amb el premi del jurat i la seva última participació a la Secció Oficial, ‘El sacrificio de un ciervo sagrado’ (2017), es va endur el premi al millor guió. ‘Kinds of Kindness’ és una producció de Searchlight Pictures, filial dels estudis Walt Disney, hi ha estat rodada de nou en anglès i amb repartiment internacional i s’estructura en forma de tríptic. Lanthimos recupera el seu cinema més incòmode i provocador, desproveït ara de les preuades vel·leïtats artístiques dels darrers projectes. Tenim tres històries independents que coincideix en la seva extremitat, allò impactant i, també, imprevisible.
Tenim un home (Jesse Plemons) que viu una vida al dictat del seu cap (Willem Dafoe), porta una existència com una marioneta, fins que intenta rebel·lar-se i revertir aquesta dependència malaltissa. Un policia (Jesse Plemons) viu carregat de pena i tristor per la desaparició de la seva dona (Emma Stone) i després queda trasbalsat quan ella retorna després de sobreviure en una illa perduda desenvolupant la creença que la seva dona no és la mateixa d’abans. Una parella (Jesse Plemons i Emma Stone) busquen coses excepcionals a la vida i així formen part d’una secta que ingereix llàgrimes mentre fan proves de purificació a persones o coneixen una dona que podria tenir la capacitat de ressuscitar cadàvers. Emma Stone i Willem Dafoe repeteix aquí amb Lanthimos després de ‘Pobres criaturas’ i en el repartiment, més enllà d’un versàtil i pletòric Jesse Plemons, tenim també l’extraordinària interpretació de Margaret Qualley en els diversos papers de la pel·lícula.
El cinema romanès no passa de la discreció
El cinema romanès ha entrat en la secció oficial de la mà d’Emanuel Parvu amb una història pròpia, ‘Trois kilomètres jusqu’à la fin du monde’. Una pel·lícula que queda lluny de les grans pàgines que ens han deixat cineastes romanesos presents a Canes com Christian Mungiu, Palma d’Or de Canes amb ‘4 meses, 3 semanas, 2 días’ (2007) i participant assidu del certamen com demostra la seva darrera aportació ‘R.M.N.’ (2022). Més enllà de Christian Mungiu, el cinema romanès ha comptat amb altres figures imprescindibles de la història recent de Canes com Cristi Puiu o Corneliu Porumboiu. La pel·lícula ‘Trois kilomètres jusqu’à la fin du monde’ està ambientada en un llogarret a la riba del Danubi i es centra en el jove de 17 anys, Adi (Ciprian Chiujdea), que pateix una agressió homòfoba de dos joves del poble. Adi posarà una denúncia a la policia local, però no pot aportar testimonis de la pallissa i del robatori del mòbil.
De la consternació inicial, el seu pare (Bogdan Dumitrache) i la seva mare (Laura Vasilu) prefereixen no fer soroll i ho parlen amb el capellà (Adrian Titieni), que recomana sotmetre el noi a un exorcisme per reconduir la seva sexualitat mentre el cap de la policia (Valeriu Andriuta) intenta fer la vista grossa. Els pares fins i tot reaccionen amb hostilitat i repressió amb actituds gens empàtiques com amagar-li el mòbil o tancar-lo a casa. No serà fins a l’arribada d’una comissió judicial que no s’aconseguirà redreçar la qüestió davant l’ostracisme de les autoritats locals i família. El resultat és una pel·lícula discreta i funcional, sense cap atribut especial, que s’aixeca contra la intolerància en entorns petits i aïllats.
Nicolas Cage, un gènere en si mateix
El director de la premiada pel·lícula fantàstica ‘Vivarium’ (2020), Lorcan Finnegan, ha participat a la secció Cannes Premiere amb una pel·lícula australiana a la mida de Nicolas Cage, “The Surfer’. No és la primera vegada que Nicolas Cage trepitja la catifa vermella de Canes i ens hem de remuntar en el temps a l’any 1990 quan formava part de l’equip artístic del film de David Lynch, ‘Corazón salvaje’, guanyador de la Palma d’Or d’aquell any. Nicolas Cage, després d’un paper commovedor paper naturalista i quotidià com el de ‘Dream Scenario’ (2023, Kristoffer Borglies) retorna a ‘The Surfer`’ la seva salsa més paròdica. Aquí interpreta un pare de família a qui se li fondran els ploms quan després de perdre la dona i la casa, un grup de surfistes agressius i tòxics li neguen el seu tros de platja. Cinema estripat i paroxístic amb alguns moments extrems prou inspirats i on preval per damunt del tot el sarcasme i el to de broma general tot i que la incandescència de la seva evolució desesperada apunti a una explosió de violència desfermada.
Article: Joan Millaret Valls
entrevistalia 