‘Marcello Mio’ de Christophe Honoré competeix en secció oficial del Festival de Canes després que el cineasta francès hagi participat en repetides ocasions a Canes tant en secció oficial amb ‘Les chansons d’amour’ (2007) o ‘Plaire, Aimer et courir vite’ (2018), com en la secció paral·lela Un Certain Regard amb ‘Chambre 212’ (2019) i ‘Dix-sept fois Cecile Cassard’ (2002), o bé fora de competició amb ‘Les bien-aimes’ (2011). A ‘Marcello mio’, Christopher Honoré treballa per setena vegada amb Chiara Mastroianni que aquí assumirà el rol del seu pare Marcello Mastroianni. El film s’obra amb una seqüència inicial amb Chiara Mastroianni com actriu que participa en un rodatge emulant l’Anita Ekberg de la cèlebre escena de la Fontana de Trevi de ‘La dolce vota’ (1960, Federico Fellini), film mític protagonitzat per qui va ser el seu pare, Marcello. Però durant un rodatge amb Nicole Garcia i Fabrice Luchini li aconsellen que pel paper que interpreta podria ser més Mastroianni i menys Catherine Deneuve, la que va ser dona de Marcello i mare de Chiara.
Així que un bon dia ella es disfressa de Marcello Mastroianni i es converteix en Marcello, parlant com ell, revisquent la vida del seu pare. Honoré ha buscat la connivència de més actors que s’interpreten a si mateixos, des de la mateixa Catherine Deneuve, mare en la vida real i també aquí en la ficció, a Fabrice Luchini, Benjamin Biolay, Melvil Poupaud o Stefania Sandrelli que apareix en una seqüència en un plató televisiu. Honoré no amaga la condició d’artefacte fílmic d’aquesta juganera proposta amb un bonic discurs metacinematogràfic, que parla del cinema dins del cinema, i plantejant la confusió entre vida i cinema. La lleugeresa de ‘Marcello mio’ no pot dissimular l’artifici i la vacuïtat de la proposta però alhora encomana la joia de la cinefília i la mitomania amb aquesta Chiara transvestida amb Marcello absolutament adorable.
La inabastable bellesa de Sorrentino té cos de dona
Paolo Sorrentino retorna a Canes amb la coproducció franco-italiana ‘Parthenope’, escrita per ell mateix. El director napolità ha estat el guanyador de l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera per la meravellosa “La gran bellesa” (2013), pel·lícula que ja va competir a Canes. Amb ‘Juventut’ triomfava als Premis del Cinema Europeu de 2015 després de competir també a Canes. El guanyador del Premi del Jurat a Canes per ‘Il divo’ ens regala a ‘Parthenope’ un film que gira completament al voltant del fet napolità i que es reconnecta amb la seva darrera pel·lícula ‘Fué la mano de Dios’ (2021), ambientat també a Nàpols, i que es va presentar al Festival de Venècia. ‘Parthenope’ és un ampul·lós i solemne llargmetratge de Sorrentino que comprèn la vida de Parthenope des del seu naixement en una família napolitana a la dècada de 1950 fins a l’actualitat i que compta amb dos actrius, una per l’edat jove (Celeste Dalla Porta), i l’altre per l’edat adulta (Stefania Sandrelli), en el darrer tram del llargmetratge.
Sorrentino plasma l’esclat de la bellesa femenina, un ideal de dona, una dona desitjada per tothom però inassequible a ningú. D’altra banda, una vida marcada per la tragèdia familiar d’un germà suïcida. Una pel·lícula farcida de reflexions, disquisicions, sentències i aforismes, tics habituals en el cinema ambiciós i melancòlic de Sorrentino. Tenim grans moments de cinema, seqüències grandiloqüents i una inventiva desfermada, a part d’una fascinació i delectació innegable per la mostració de la preciosa actriu Celeste Dalla Porta. Completen el repartiment Gary Oldman com a l’escriptor americà John Cheever, alcoholitzat en el seu retir napolità, Isabella Ferrari, Luisa Ranieri, Peppe Lanzeta o Silvio Orlando.
Cinemes del món
La secció paral·lela Un Certain Regard compta amb una programació extensa i diversa i amb un percentatge elevat de primeres obres. També ofereix un ampli catàleg de cinemes del món i amb només un dia tens l’oportunitat de veure pel·lícules esplèndides dignes també de figurar en la secció gran del festival de Canes. Molt destacada ha estat la pel·lícula vietnamita ‘Viet and Nam’ de Truong Minh Quy ambientat en un primer moment en el món subterrani de les mines de carbó amb dos joves miners homosexuals Nam i Việt amb moments que semblen irreals. Un dels dos nois diu que té visions fantasmàtiques del pare que va morir a la guerra i aleshores els dos nois, la vídua i un company de batalló de l’Exèrcit del Nord que va sobreviure travessaran la jungla a la recerca de les restes del pare mort.
Aquest desplaçament incorpora el motiu de la guerra del Vietnam entre el sud comunista i el nord aliat dels Estats Units i la tragèdia dels desapareguts. El resultat és una mena de poema d’aires flotants, amb una trama poc naturalista, i amb un to desesperat i pessimista. I és que la pel·lícula incorpora també el grau de misèria en el que mouen els protagonistes i que força la necessitat imperiosa d’escapar del país incorporant el motiu de la immigració il·legal i perillosa. També s’ha exhibit un títol extraordinari com la coproducció de Letònia, França i Alemanya ‘Flow’ del letó Gints Zilbalodis, una enlluernadora cinta d’animació digital d’una qualitat suprema sense diàlegs protagonitzada per un grup d’animals gens antropomòrfics. La aventura està liderada inicialment per un gat solitari i la pel·lícula esdevé una corredissa perpètua enmig d’un cataclisme aquàtic que inunda la terra i que ens regala vistosos i bells elements fantàstics i escenogràfics d’una qualitat suprema.
Article: Joan Millaret Valls
entrevistalia 